Si roques de mar colpejades per ones
suren fermes, mai no es capbussen;
si arrels colgades suporten petjades,
s’enfilen fortes... esdevenen gespa;
si trèmules fulles subjecten el vent,
no renuncien a viure en branca...
mai no se m’esfondrà l’esperança,
cap ona no aconseguirà engolir-la.
Quan l’angoixa em cremi l’aire,
quan l’adversitat m’encloti el cos,
coratjosa empenta de molt endins
em sostindrà elevat el cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada