AVENIR

Nívia prunera dorm,
puresa de flor d'ivori satinada de lluïssor,
tendal blau turquí, abrigall que la vetlla.
En clarejar nou jorn, enrogir trenc d'alba,
desdibuixarà infantesa,
esdevindrà pruna dolça i tendra.

SURARÉ!

 

Si roques de mar colpejades per ones

suren fermes, mai no es capbussen;

si arrels colgades suporten petjades,

s’enfilen fortes... esdevenen gespa;

si trèmules fulles subjecten el vent,

no renuncien a viure en  branca...

mai no se m’esfondrà l’esperança,

cap ona no aconseguirà engolir-la.

Quan l’angoixa em cremi l’aire,

quan l’adversitat m’encloti el cos,

coratjosa empenta  de molt endins

em sostindrà elevat  el cor.

OFEC

 

Mai no havia pidolat a l’aire

fortesa per a un alè esquinçat,

ni havia abaixat tant la veu,

per percebre un respir estimat.

Mai no havia emmudit el plor,

amb tant d’esverament i follia,

com en aquella terrible nit,

en què l’aire, ninet, et traïa.

Dos delicats, tendríssims anyets,

tot i tenint la pell emblavida,

es rebel·laven a la mort, lluitaven;

s’arrapaven com heura a la vida!

Libaven, assedegats, l’oreig,

l’empresonaven per sobreviure,

fins que amb batecs compassats,

ja ens regalaven un somriure.

PERFUM DE LILÀ

Voldria   que  un  delicat   perfum  de  lilà

ofegués    sentors    luxurioses   de  guerra,

bàlsam  de  jardí  humitegés  terra   aspra,

i suau  color  violeta tenyís el  roig  del  foc. 

Esvairia  les   lluites  salvatges  i   ferotges,  

consolaria   mares,   avis  i   petits   infants

que, tot buscant pels  racons un  tros de pa,

cerquen  amb  delit una raó  per  no  odiar.

Voldria   embellir    tots    els     enderrocs,

arrencar de l’asfalt  pedruscalls colpejats,  

i retornar   als    nens  les   seves  joguines,

perquè  juguessin  en carrers d’humanitat.

Traspassaria   portals  que  són invisibles,

esvairia   fums   que   parlen  de   llibertat,

mentre   amb   metralla   seguen   la   vida.

Voldria envoltar-me sempre d’olor de lilà,

veure  flors a  les ninetes  dels   meus  fills!

Mai    no    gosaria    mirar-los    els    ulls,

si   hi  tinguessin   retrets   de  les víctimes...

 

FULL BLANC

FULL BLANC

Dins del nostre silenci,

parla´m,  full blanc...

allibera de boscats racons

estols de belles paraules,

sentiments pregons.

Sigues mar blanca

amb navilis de mots

que transportin, amb delit,

onades de lletres

damunt paper escrit.

Esmola´m els sentits

amb sorra de tendresa;

assedegada de tinta,

famolenca de bellesa.

Redacta´m  màgia,

ambrosia de la ment,

per recolzar-la en lleixa

que visqui eternament…

FLOR DE NEU

Suportant el gebre i el glaç,

dins espessor de tarda blanca,

abraça el poeta pensaments

que anhelosos caminen;

inventa mots que fonguin gel,

s’impregna de tinta els dits

per desvetllar riu de sentits;

arrecera sota el braç somnis

que són espurnes d’emoció,

sentiments de molt endins

que defugen gèlida fredor.

Quan el fred és ferida a la pell,

escriu esperançades paraules

que atorguen un  tebi caliu

a les gèlides volves blanques.

Quan la neu clivella l’ànima,

la poesia es desperta,

esclata la flor de neu...  

FENT CAMÍ

FENT CAMÍ…

Camino inventant quimeres,

senders amb grocs de ginesta

i ocres de pa tendre amb mel.

Busco vent suau que no xiscli,

cerco mar que sigui arrissada,

i sento del lligabosc la niviesa,  

però també de la rosella, el roig.  

Jugo a fer i desfer projectes,

defujo  hivern sense cap foc.

Camino fent dissenys de somnis

i marco ben fort les petjades

damunt dels dies que s’allunyen;

vull gaudir cada hora que fuig...

no sentir-ne enyor dins del pit.

Si em diuen que ja he fet tard,

fingeixo que no ho he sentit...