dilluns, 14 de novembre de 2011

OFEC


 

Mai no havia pidolat a l’aire
fortesa per a un alè esquinçat,
ni havia abaixat tant la veu,
per percebre un respir estimat.

Mai no havia emmudit el plor,
amb tant d’esverament i follia,
com en aquella terrible nit,
en què l’aire, ninet, et traïa.

Dos delicats, tendríssims anyets,
tot i tenint la pell emblavida,
es rebel·laven a la mort, lluitaven;
s’arrapaven com heura a la vida!

Libaven, assedegats, l’oreig,
l’empresonaven per sobreviure,
fins que amb batecs compassats,
ja ens regalaven un somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada