FLOR DE NEU

Suportant el gebre i el glaç,

dins espessor de tarda blanca,

abraça el poeta pensaments

que anhelosos caminen;

inventa mots que fonguin gel,

s’impregna de tinta els dits

per desvetllar riu de sentits;

arrecera sota el braç somnis

que són espurnes d’emoció,

sentiments de molt endins

que defugen gèlida fredor.

Quan el fred és ferida a la pell,

escriu esperançades paraules

que atorguen un  tebi caliu

a les gèlides volves blanques.

Quan la neu clivella l’ànima,

la poesia es desperta,

esclata la flor de neu...